diumenge, 17 de Mar? de 2013

Permeteu-me, que aquesta vegada faci la crònica en primera persona, ja que no es tracta d'una sortida habitual del club.

Una marxa és complicat relatar-la en genèric, ja que cadascú la viu de manera molt diferent. I el fet que participen tantes persones i la facilitat de dispersió dels participants, fa que la visió d'aquesta sigui totalment esbiaxada.


04:45h... És ben fosc, fa fred... I ja estic donant pedals. 

Pedalades urbanes direcció la Pça. d'Espanya de Barcelona. 

He quedat amb en Ferran per a recollir les furgonetes que ens duran a Vilafranca del Penedès. 

Un cop recollits els vehicles, ens adrecem al velòdrom, on hem quedat amb el Miguel Ángel i la resta de companys ciclistes per a fer la XXII Terres de vi i Cava. 

Durant el viatge... Tenim clar que ens mullarem, a l'alçada de Gelida en cau una... Quina por! 

A mi, personalment, ja m'agraden aquests dies, la veritat. Afegeixen un plus d'èpica a les sortides. Però si fa fred... La cosa es complica, i molt. No hi ha res pitjor que passar fred de veritat damunt la bici. 

Tots anem ben equipats, amb roba d'abric i impermeables. Algun, però, du les mans o els peus menys coberts del que caldria (al meu entendre). 

Ja hem descarregat els tàndems, i ens comencem a preparar. 

L

Bé doncs, ja hi som tots, i 110 km amb 4 colls ens esperen. 4 colls i ni un sol pam de pla.  

En aquestes terres de vi i cava, el terreny o puja o baixa, com l'efecte d'aquestes begudes al coco, hehehe... 

La marxa consta de 2 recorreguts, els de la llarga surten uns 15' abans que els de la curta. 

Nosaltres fem la curta, cosa que fa que ens haguem d'esperar una bona estona sota l'arc de sortida, sota un cel ben fosc, i el fred que se'ns va ficant als ossos mica en mica. Com no sortim aviat, em sembla que ens quedarem ben glaçats. 

 


Sortida!!! 

Ja era hora! No entenc massa aquesta política de separar els dos grups. Si hi ha terreny de sobres per a que els dos ports facin la selecció entre els participants. I un cop s'arriba a la desviació, uns cap a la llarga, i els altres cap a la curta. En fi.. 

Els tàndems hem copsat el cap del pilot, i en un moment donat, en Javi i jo ens hem posat darrera el cotxe que obria la marxa després de donar un relleu a la Pepi i la Judit, i sense adonar-nos hem marxat sols. 

Quan he advertit que no ens seguien, hem aixecat el peu i ens hem reagrupat. 

La pluja ha tornat a aparèixer, incomodant l'anar a roda, ja que al marge de l'aigua que et cau al damunt des del cel, s'ha de sumar la que ve del sòl escopida pel rodar de les cobertes dels qui circulen davant. 

L'únic que realment m'emprenya de sortir amb aigua és que després tens una veritable feinada a netejar la bicicleta. 

Sigui com sigui, el cert es que ja estem donant pedals, que les sensacions són molt bones, i que rodem al capdavant. Sentia una molèstia al pit, però va desapareixent a mesura que sumem quilòmetres. 

No ens ha donat temps a escalfar, i a més hem estat molta estona aturats, cosa que en principi em preocupava una mica. El meu pistó necessita començar l'exercici de forma progressiva, sinó es queixa. En canvi avui, suposo que perquè quan em trobo en el meu ambient hi poso el cor, no s'ha queixat. 

Comencem el coll de Font-Rubí.

 

Tres individuals han marxat tot just començava a enfilar-se la carretera. Després alguna més, a les que s'ha sumat l'Oriol que ha anat pujant sol, al seu ritme. Seguit després d'en Joaquin i l'Emma, i l'Elvi i l'Iker. 

En Javi i jo, hem agafat un ritmet xulo i gens asfixiant. Anàvem bé. 

La Pepi i la Judit ens seguien d’a prop. Uns quilòmetres més amunt ens han agafat, i ja hem seguit junts fins coronar. 

La baixada, tot i moll el pis, ha estat ràpida. Hem enllaçat amb el grup, el qual rodava compacte darrera el vehicle que obria la marxa, moment que he aprofitat per a menjar una barreta. 

Hem deixat la carretera principal per a endinsar-nos per uns camins rurals que, junt amb la pluja i la foscor del dia, envolcallaven la ruta de cert aire èpic. 

Com si d'una clàssica de primavera es tractés, m'he anat animant, rodant al capdavant, alternant posicions amb la Judit, l'Iker, en Joaquin i l'Oriol. La resta d'individuals seguien a roda. 

Tant ha estat així que hem enllaçat amb la marxa llarga. I hem començar a passar participants, en un no parar, a bon ritme. 

I en aquestes que... MERDA!!! 

Hem punxat!!! 

Això sí que és una... P... 

Punxar en una marxa vol dir perdre el tren on viatges, sí o sí. 

És la primera vegada que punxo en una marxa, i fa mooooooolta ràbia. I més si et trobes bé, i vas rodant junt amb els companys de club. 

Així doncs... A canviar la càmera s'ha dit! 

Sempre que veig un ciclista aturat per culpa d'una punxada en una marxa, em planyo d'ell. És una mala passada.

Primer he cercat un lloc on poder-nos aturar amb seguretat, deixant que tothom ens passés. Hem seguit una mica punxats, ja que al no existir voral, aturar un tàndem, i una persona invident a la calçada... Què voleu que us digui? I més, amb un dia de pluja com el d'avui. 

Finalment hem trobat un entrant on poder-ho fer. I amb calma he canviat la càmera. He revisat la coberta, però entre la merda que hi havia, i l'aigua... No he trobat què ens ha fet punxar, així que m'he arriscat a inflar. 

La manxa que duem no proporciona massa pressió, i clar, en un tàndem, si no vas ben inflat... 

De totes maneres, hem aconseguit enganxar-nos a un grup, i he aprofitat per a trucar en Ferran, per preguntar si la furgo anava molt lluny. 

Anaven amb l'Edu i en Julio, s'han acostat a nosaltres i hem canviat la roda. Mentre fèiem el canvi ens han passat els dos tàndems, i un cop canviada... Ara sí, amb bona pressió al davant, hem començat a rodar amb alegria fins arribar a l'inici de Les Ventoses. 

Hem passat el Julio i el seu pilot, i l'Edu i en David ens han seguit fins que ha començat el port 

Un grupet rodava davant nostre, i l'he fet servir com a referència. Hem enllaçat, els hem passat i hem seguit rodant al nostre ritme fins coronar. 

M'encanta aquest port, vas pujant mica en mica, sense grans desnivells, però de forma continuada. Quan mires enrere, veus el que has pujat, que no és poc. 

A dalt havia habituallament, però en Javi m'ha comentat que no calia parar. Jo anava bé, així que, sense aturar-nos, he agafat dues galetes que ens ha donat amablement un membre de l'organització, i cap avall! 

Ràpid, com sempre. Ens encanta baixar! Això sí, que ningú es confongui... Anar ràpid no vol dir ser temerari, i menys amb el terra moll. 

Arribem al Pla de Manlleu, i passem pel control de xip a la desviació de la marxa curta. Aleshores iniciem l'ascens cap a Bonany i Valldosera. El terreny és en contínua ascensió, es fa bé, però es fa feixuc. Jo prefereixo les pujades clares que aquests falsos planers que et van matxacant mica en mica. 

Un cop coronem, vénen tot un seguit de tobogans que tendeixen a baixar, fins iniciar la pujada al coll de la Llacuna, novament per un camí rural. 

És el tram més dur de la marxa amb diferència. Un contínuum de puja i baixa, però amb uns % importants. De totes maneres, però, els hem afrontat força bé. 

Baixada molt ràpida cap al peu de Font Rubí, 2 quilometrets de pujada alegre, i... Cap a Vilafranca a tope! 

Pujant La Llacuna, la cadena a començat a espetegar. I ara, amb el 52 posat, de tant en sant saltava. 

En Javi em demanava d'aixecar-nos una mica, però em feia por. L'estat de la cadena no pintava bé, i he pensat que si estant de peu es trencava... Podíem besar el terra en un tres i no res. 

Hem seguit avançant ciclistes en el nostre camí cap a Vilafranca, fins que en un repetjó llarg ens han passat dues individuals a bon ritme, a manca de 5 km per arribar. 

En mal moment ens han superat, ja que no podíem agafar-los la roda, però quan el terreny ha estat favorable... A tope, i cap a ells! 

I sí, entrant a Vilafranca, els hem agafat. Hem creuat l'arc darrera d'ells, i ens hem dirigit cap a la furgo. 

I just abans d’arribar... Catacrac!!! La cadena a prendre pel sac! 

Sort que ha estat aquí on ha petat. 

Bé doncs, aquesta és la crònica de la marxa vista des del nostre tàndem. 

Hem acabat contents, la veritat. Ens hem trobat molt bé tota l'estona, sense cap mal moment, i l'hem acabat amb benzina a les cames.  

Hem superat les dues avaries que hem patit, i no hem caigut malgrat el terra ha estat moll gairebé durant tot el recorregut. 

110 km en 4h justes (27,5 km/h).

La companyia ha estat esplèndida, malgrat només n’hem pogut gaudir una tercera  part de la marxa, ja que la resta ha estat una veritable cavalcada en solitari.  

Què més es pot demanar?

El nostre trofeu... Una cadena!



Publicado por cpradasg @ 23:08  | Marxes.
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios